L’any 1391 va ser crucial pel destí de moltes comunitats jueves de la península ibèrica. Els avalots de 1391 van acabar amb comunitats com Barcelona i València. Gran part dels jueus van fugir de Catalunya, Aragó, València o Mallorca. Molts van arribar directament a l’Imperi Otomà, on els sultans els van permetre una vida lliure i els van acollir amb els braços oberts. D’altres es van traslladar al sud de França, Itàlia, el nord d’Àfrica i Érets Yisrael.

Molts jueus es van convertir per tal de quedar-se allà. Hi va haver dos tipus de conversos, els que ho van fer contra la seva voluntat (en hebreu: Anussim) i els que es van convertir de bon grat, fins i tot abans de les persecucions (en hebreu: Meixumadim). D’entre els Anussim n’hi va haver molts que practicaren ocultament el judaisme “cripto-jueus”, tot i que de cara a fora es comportaven com a “nous cristians”.

L’edicte d’expulsió dels reis catòlics va ser decretat el 31 de març de 1492, i es va donar temps als jueus per vendre les seves propietats i marxar fins el 31 de juliol, que segons el calendari hebreu va caure aquell any les vespres del vuit del mes av, la qual cosa vol dir que els jueus van trobar viatjant en els vaixells expulsats el dia 9 d’Av.

El primer grup de jueus de Catalunya va sortir a l’exili com a conseqüència dels avalots de 1391 i es va dirigir principalment a Itàlia (Sicília, Nàpols, Roma, Liorna), el nord d’Àfrica (Algèria) i l’Imperi Otomà (Principalment Salònica, Constantinoble i Érets Yisrael).

L’assentament de jueus catalans a l’Imperi Otomà

Els jueus exiliats de Catalunya van arribar a l’Imperi Otomà on s’organitzaren en comunitats segons el lloc d’origen que s’anomenaren ‘Qehalim’. Hi va haver Qehalim catalans a Istanbul, Edirne, Salònica i Safed, entre d’altres.

A Istambul hi havia una comunitat catalana que l’any 1608 comptava amb 52 caps de casa, i el 1623 amb 79 caps de casa.

A Edirne, la comunitat catalana era un dels 12 Qehalim i formaven el 10% de la població jueva. L’any 1519 comptava amb 29 caps de casa i 3 persones solteres, l’any 1568-9 comptava amb 40 caps de casa i unes 7 persones solteres, i l’any 1570-1 comptava amb 40 caps de casa i 30 persones solteres.

A Salònica hi havia una gran comunitat jueva catalana que, amb el pas dels anys, a causa de disputes internes es va dividir en dues comunitats diferents anomenades “Català antic” i “Català nou” (cal dir que no hi havia diferències en els costums i les tradicions de les dues comunitats). El Qahal “Català antic” l’any 1530-1 comptava amb 216 caps de casa, l’any 1589-90 comptava amb 70 caps de casa i 70 persones solteres, i l’any 1613-14 comptava amb 70 caps de casa i 69 persones solteres. El Qahal “Català nou” l’any 1530-1 comptava amb 220 caps de casa, l’any 1589-90 comptava amb 91 caps de casa i 87 persones solteres, i l’any 1613-4 comptava amb 91 caps de casa i 87 persones solteres.

La comunitat jueva catalana de Safed era més petita i es va unir amb la comunitat de jueus aragonesos. L’any 1555-6 comptava amb 51 caps de casa i 3 persones solteres i l’any 1567-8 comptava amb 72 caps de casa.

A Salònica, les comunitats de jueus catalans es trobaven en minoria envers els seus germans sefardites (Castella), Provença, Aragó, Lisboa, Evra, etc. Tot i ser una minoria, els catalans van resistir per tal de no fusionar-se amb les comunitats sefardites i van mantenir els seus antics costums. La comunitat sefardita (Castella) es va convertir en la comunitat més gran i més influent de Salònica, així fou com la llengua judeo-espanyola (anomenada també ladino, judezmo, espanyolit, etc.) es va convertir en la llengua franca de totes les comunitats jueves (incloses les de Catalunya, França i Aixkenaz).

Els dirigents religiosos de les comunitats santes de Catalunya a Salònica van rebre el títol de ‘Marbits Torà’ i no el títol de rabí. El primer que coneixem és Eliézer ha-Ximoní, que va arribar a Salònica el 1492. Va tenir una gran influència sobre totes les comunitats de Salònica i va ser un dels primers a signar els acords (Haskamot) dels savis. Posteriorment tenim notícia del famós Moixé Capsali. També tenim notícia del savi Yehudà ben Benveniste, que arribà també després de l’expulsió i va establir una biblioteca molt important.

L’any 1515 la comunitat es va dividir en dos Qehalim, “Català antic” i “Català nou”. Trobem testimonis d’aquesta divisió a les respostes del Ribbí David ben Zimra (Radbaz).

A les Respostes del Ribbí Samuel de Medina, aquest va dictaminar a favor de Moixé Almosnino per tal de construir una sinagoga de la comunitat santa de Catalunya. Moixé era el fill de Barukh Almosnino, que havia reconstruït la sinagoga catalana després de l’incendi que hi va haver el 1545. Moixé Almosnino fou Marbits Torà, exegeta i filòsof, i va intentar reconciliar les dues comunitats enfrontades, però no va tenir èxit. Va composar alguns dels piyyutim que apareixen al maḥzor nússaḥ Catalunya.

El cementiri de la comunitat jueva de Salònica fou establert el segle XVI i va ser destruït el 1943. Avui dia, s’hi troba al mateix lloc la Universitat de Salònica. Tot i que les làpides van ser destruïdes alguns investigadors locals en van transcriure les inscripcions, de manera que ens ha arribat el text de les làpides funeràries de la comunitat catalana, com per exemple les làpides de Ribbí Eliézer ha-Ximoní, Ribbí Yossef al-Tortossí, que morí el 1536, Ribbí Xemuel Almosnino, que morí el 1551, entre molts d’altres.

La fidelitat a l’antiga tradició i costums de Catalunya va ser molt forta a la comunitat des d’un principi. L’any 1526 es va publicar per primera vegada el maḥzor de Yamim Noraïm, conegut com ‘Maḥzor le-nússaḥ Bartselona Minhag Catalunya’. Segons el colofó, sabem que la impressió es va acabar la vespra de Yom Kippur de l’any 5287:

«Va ser acabat la vespra del dejuni sagrat de l’any 5287 aquí a la ciutat de Salònica, sota el govern del nostre senyor el sultà Suleiman, sigui enaltida la seva majestat, per mà del jove Moixé de la casa de Soncino, a casa del noble ministre don Avraham Senyor, que Déu el guardi i li doni vida, a petició del romanent dels expulsats de Catalunya, i en concret del gran savi el venerable Ribbí Eliézer ha-Ximoní, la llum de la seva Torà resplendeix sobre tots ells, una llavor que durarà en el temps».

         

Salònica, 1527 (Biblioteca Nacional d’Israel, R 52 A 347)

Els jueus catalans van publicar diverses reimpressions del maḥzor al segle XIX. L’any 1863 van imprimir una edició titulada ‘Maḥzor le-Roix ha-Xanà ve-Yom ha-Kippurim ke-Minhag Qahal qadoix Qatalan yaixan ve-ḥadaix aixer be-irenu zot Saloniqi’ Aquesta edició fou publicada per Yitsḥaq Amariliyo.

Salònica, 1863 (Biblioteca Nacional d’Israel, R 23 V 1163)

L’any 1869 es va imprimir el ‘Maḥzor ke-Minhag qahal qadoix Qatalan yaixan ve-ḥadaix’, els editors foren: Moixé Yaaqov Ayaix i el Ribbí Ḥanokh Pipano, i els qui van dur a terme la impressió foren: David, anomenat Bekhor Yossef Arditi, Seadi Avraham Xealtiel. El maḥzor fou publicat amb el títol ‘Maḥzor le-Roix ha-Xanà kefi minhag Sefarad ba-qehilot ha-qedoixot Saloniqi’, i inclou les pregàries de la comunitat d’Aragó i de les comunitats Qatalan yaixan ve-ḥadaix’.

Salònica 1869 (Biblioteca Nacional d’Israel, R 39 A 435)

A les respostes de Ribbí Xelomó ben Avraham ha-Kohén (Maharxakh) hi trobem testimonis sobre el maḥzor nússaḥ Catalunya; el contingut de les respostes en indica que hi començava a haver un cert debilitament de la identitat catalana, de tota manera la comunitat catalana de Salònica va existir com a tal fins a l’Holocaust. Yitsḥaq Xemuel Immanuel publicà en el seu llibre sobre les comunitats jueves de Salònica els cognoms dels jueus de la comunitat catalana l’any 1936:

Qatalan ḥadaix (català nou)

Alxeikh, Almosnino, Bedersi, ibn Zon, ibn Xoham, Barukh, Barzilay, Chacon, Xandali, Tarfon, Toledano, Moixé, Sul·lam (Xalom), Tsahal, Qabili, Xalo i Xealtiel.

Qatalan Yaixan (català antic)

Isformis, Aleman, Arditti, Arocas, Tabukh, Mandil, Saporta i Xalem.

L’any 1927, la comunitat catalana de Salònica va publicar una edició numerada en tres volums del maḥzor que portà per títol ‘Maḥzor le-yamim noraïm kefí Minhag q[ahal] q[adoix] Qatalan, ha-yadua be-xem nússaḥ Bartselona minhag Qatalunya’

Primer volum: ‘Tefil·lat Xemuel. Maḥzor le-Roix ha-Xanà’

Segon volum: ‘Tefil·lat Yaaqov. Maḥzor le-Xaḥarit ve-Mussaf Yom Kippur’.

Tercer volum: ‘Tefil·lat Seadi. Maḥzor leil Kippur u-Minḥà u-neilà’.

     

Salònica 1927 (Biblioteca Nacional d’Israel, R 41 A 257)

En el segon volum ‘Tefil·lat Yaaqov’, hi ha una llarga introducció històrica sobre la comunitat jueva catalana i l’edició del maḥzor escrita en judeo-espanyol, la mateixa introducció resumida es troba al primer volum ‘Tefil·lat Xemuel’, escrita en hebreu. A continuació la traducció de la versió en hebreu:

«Una de les perles més precioses que els nostres avantpassats van portar de l’exili de Catalunya, quan van haver de marxar exiliats, fou l’antic ordre de les pregàries de Roix ha-Xanà i Yom Kippur, conegut amb el nom ‘nússaḥ Bartselona, minhag Qatalunya’.

I per causa de les desgràcies i la sacsejada de l’exili, que van arribar de forma fatal sobre els pobres refugiats errants, la majoria dels costums es van confondre i poc a poc gairebé tots es van difondre en un mateix ordre de pregàries anomenat ‘nússaḥ Sefarad’, gairebé tots, excepte algunes comunitats excepcionals que no van canviar els seus costums.

Els membres de la comunitat santa Qatalan de la nostra ciutat de Salònica no van canviar el seu costum, i fins al dia d’avui mantenen la tradició dels seus avantpassats i ofereixen les seves pregàries a Déu en els dies solemnes seguint l’antic nússaḥ que van portar de Catalunya.

Els jueus de Catalunya van ser els més destacats d’entre els seus germans de la resta de països de Sefarad, i n’eren superiors en saviesa i ciència. Les distingides comunitats de Barcelona es glorificaren en tot temps que del seu si van sortir grans rabins i prohoms que il·luminaren els ulls de tota la diàspora jueva. Hi havia una dita que solien dir els jueus sefardites: “l’aire de Barcelona, et torna savi”.

Els jueus de Catalunya van ser els primers d’entre els sefaradim que es van establir en aquelles terres [a la península ibèrica], però les terribles persecucions i les matances que van succeir als jueus de Catalunya l’any 1391 els va obligar a fugir i buscar refugi, i per això van arribar a les costes de Macedònia.

Al capdavant de la comunitat hi havia un rabí que era designat amb el nom de ‘Marbits Torà’, el qual es feia càrrec de tres funcions diferents, o tal com deia el un dels rabins d’aquell temps “era coronat amb tres corones”: la corona de la Torà, s’asseia a la yeixivà i lluitava les guerres de la Torà, és a dir que s’ocupava dels assumptes relatius a la halakhà, i bregava amb les qüestions d’Abbaye i Rabba (les qüestions dialèctiques del Talmud d’Abbaye i Rabba es refereixen a tot allò que té a veure amb la halakhà i temes pràctics).

Els membres de la comunitat santa dels expulsats de Catalunya de la primera generació tingueren la sort de comptar amb el gran rabí Eliézer ha-Ximoní com a Xaliaḥ Tsibur i Marbits Torà. La seva influència es va estendre a totes les comunitats i va ser tan gran que fou considerat el rabí de tot Salònica.

Ell fou qui va dur a terme tots els esforços per tal d’editar i imprimir per primer cop l’apreciat maḥzor l’any 1527, i ho va fer a partir de manuscrits que foren editats i duts a la primera impremta que fou erigida a Salònica l’any 1515 per Yehudà ben Guedàlia i els seus fills, amb la tipografia que van portar amb ells de Lisboa.

La segona edició va ser impresa l’any 5459 (1699). La tercera va tenir lloc l’any 5623 (1863) i incloïa només els piyyutim. La quarta fou editada l’any 5629 (1869) en dos volums incloent totes les pregàries, i un comentari explicant les expressions més dificultoses escrit pel rabí, Ḥazan i jutge Gatinyo. I la present edició és, de fet, la cinquena.

Així doncs, gràcies al palanquí triomfal, el rabí Eliézer ha-Ximoni, avui disposem d’aquest maḥzor, i no hem canviat els nostres costums tal com van fer les altres comunitats. Ell va deixar aquest món l’any 5290 (1530) i a la seva làpida sagrada hi fou escrit així: ‘descansa a les altures’. Fou seguit pel Rabí Ḥasday Cresques Sedes, i aquest pel Rabí Hayim Ovadya, i aquest fou seguit pel seu fill, el qual fou seguit pel gran Rabí, corona de majestat de tots els oradors d’aquell temps, Rabí Moixé Barukh Almosnino. En aquells dies fou que es va dividir la comunitat d’exiliats de Catalunya en dos Qehalim: ‘Qatalan yaixan’ i ‘Qatalan ḥadaix’, fins el dia d’avui.

I fou així que passaren els anys i la gent de la nova generació ja ha oblidat la sèrie de grans cantors que van servir a la comunitat santa ‘Qatalan ḥadaix’. Només sabíem que feia prop de cent anys fou coronat com a Ḥazan el gran Rabí Yossef Avraham Xealtiel, que en aquell temps era Cap del Tribunal Rabínic de danys i perjudicis, el qual feia sermons en Xabbat al Gran Talmud Torà. Dels seus escrits foren publicats només una col·lecció de sermons sobre la Torà, titulats ‘Yossef Avraham’. A la seva mort, el mes de nissan de l’any 5623 (1863) li van retre grans honors i els més grans dels rabins d’aquell temps van venir a elogiar-lo.

El va succeir en la santa funció el seu fill Rabí Seadi, que en nom seu ha estat titulat un dels tres volums del maḥzor ‘Tefil·lat Seadi’, aquest va morir el …. i després que ascendís al cel va succeir-lo en les santes funcions el seu fill, el gran savi i extraordinari jutge el venerable Rabí David, que Déu el guardi, “i David reeixia en tots els seus camins perquè Déu era amb ell (Xemu. 1. 18,14)”; el qui habita a les altures el beneeixi i allargui els seus dies i el seu regnat».

La comunitat jueva catalana va ser totalment anihilada a l’Holocaust. Els pocs supervivents van emigrar a Israel després de la guerra entre els anys 1945 i 1947.