Els jueus catalans d’Alger
Les costes de Catalunya, València i Mallorca estan de front amb les costes d’Algèria i durant molt de temps aquestes terres van mantenir relacions comercials; també les comunitats jueves van mantenir estrets vincles. Després dels avalots de 1391 un gran grup de jueus catalans van fugir cap a les costes d’Algèria. Sabem que una gran part dels jueus de Barcelona van fugir i es van establir a la ciutat d’Alger. En aquella època s’establiren al nord d’Àfrica tres regnes després de la caiguda dels Almohades, un a la zona que avui ocupa l’actual Marroc, un altre a Tunis i un tercer a Algèria, que va ser governat per la dinastia de Beni-Ziyan des de l’antiga capital de Tlemcen. Podem afirmar de forma general que els jueus de Castella van anar cap al Marroc, mentre que els jueus de Catalunya, València, Mallorca i Aragó van anar cap a Algèria.
Els governants musulmans d’Algèria van rebre els exiliats jueus amb els braços oberts. En quant les autoritats cristianes van veure que els jueus, i també conversos, estaven fugint en vaixells a Algèria van prohibir-los abandonar el país, van incrementar les persecucions i la fugida es va fer més difícil. Els jueus que es van establir a Algèria van rebre l’estatus de ‘dhimmis’ com és habitual al països islàmics a canvi del pagament d’impostos. Es refugiats de les matances de 1391 van haver de deixar tots els seus béns i possessions tot i que van poder marxar amb les seves biblioteques i yeixivot. La situació dels jueus a Algèria abans de l’arribada dels jueus catalans, valencians i aragonesos era molt pobra, tant la seva situació econòmica com el nivell en els estudis de Torà. Els refugiats van contribuir a aixecar l’economia del país gràcies a les activitats comercials amb les terres europees, i van millorar el nivell dels estudis de Torà.
Dos grans rixonim, Ribbí Yitsḥaq bar Xéixet Perfet (Ribaix) (1326-1408) i Ribbí Ximon ben Tsémaḥ Duran (Raixbats) (1361-1444) van fugir cap a Algèria. El Ribaix havia estat durant molt temps el rabí de Catalunya, i el Raixbats, malgrat la seva gran preparació i coneixement de la Torà, s’havia dedicat a la professió mèdica. Un cop a Algèria, on no hi havia tanta demanda d’aquesta professió, es va veure obligat a guanyar-se la vida com a rabí. El Raixbats va escriure sobre aquesta qüestió en el seu llibre ‘Maguén Avot’, i aquestes són les seves paraules:
«És sabut que la finalitat del nostre servei davant dels savis no era establir-nos en cap, ja que teníem béns i vam estudiar la professió de la medicina, la qual era considerada una professió de prestigi a les terres d’Edom. Però per culpa dels pecats de la nostra generació ens va ser dictaminada destrucció en totes aquelles terres, i la nostra ànima fou el nostre botí, i vam haver de deixar tots els nostres béns allà, i allò que vàrem rescatar amb les nostres mans ho vam haver de donar a les nacions per tal de mantenir-nos en vida i no ésser exterminats. I això és el que ens ha impulsat a permetre, en contra del que havíem acostumat sempre, i dedicar-nos com a professió a l’estudi de la Torà, estudiant-la nit i dia. I si fos que la professió mèdica tingués sortides aquí en aquesta terra en la que ens hem exiliat, no hauríem arribat a això (a guanyar-nos la vida dels diners públics), però la realitat és que la situació és molt dolenta. I retornar a les terres d’Edom és una opció que no contemplem ja que en aquells llocs hi regna la confusió, i cada dia es decreten noves sentències d’extermini contra els jueus. I aquell que ha estat picat per una serp, tem fins i tot d’una corda».
Al cap d’un temps el Ribaix va ser nomenat ‘Mara de-Atra’ (màxima autoritat rabínica) i cap del Tribunal Rabínic de la comunitat d’Alger, i el Raixbats va ser nomenat Dayan (jutge) al seu tribunal. Quan el Ribaix va morir el Raixbats va ocupar el seu lloc. Els jueus d’Algèria van acceptar l’autoritat d’aquestes dos grans lluminàries, els quals van ser seguits pels descendents del Raixbats, el seu fill Ribbí Xelomó ben Ximon (Raixbaix) i els seus alumnes.
Al llarg de les generacions, els jueus d’Algèria han mantingut fidel i meticulosament el llegat espiritual i els costums que van arribar de Catalunya. Fins els nostres dies, el Ribaix, el Raixbats i el Raixbaix són els “rabins” d’Alger, quan algú es refereix als rabins no cal ni esmentar els seus noms, tothom sap a qui ens referim. Aquestes tres personalitats han estat tingudes a Alger en la més gran consideració, fins a tal punt que s’ha arribat a dir que eren la reencarnació dels patriarques Avraham, Yitsḥaq i Yaaqov.
Una de les característiques de la forma de dictaminar halakhà dels rabins d’Alger al llarg de les generacions ha estat el respecte pels costums i les tradicions, el costum sempre ha estat per damunt de la halakhà, i aquesta és una característica que fou heretada del Bet Midraix de Ribbí Moixé ben Naḥman (Ramban). En temes de halakhà a Alger sempre s’ha dictaminat seguint l’escola del Ribaix, el Raixbats i el Raixbaix, i no pas segons els dictàmens de Maran ha-Bet Yossef (Yossef Caro, i la seva obra el Xulḥan Arukh). Així, per exemple, va escriure el rabí d’Alger Ribbí Refael Yedidya Xelomó Tsror (1682-1729) autor de l’obra ‘Pri Tsadiq’, en la seva introducció al llibre Taixbets: «a les contrades d’Alger se segueix el costum local, i no es dictamina segons el Bet Yossef». El seu deixeble Ribbí Yehudà Ayaix (1688-1760), que el succeí com a rabí de la ciutat, va escriure un opuscle titulat ‘Diné Minhagué Argel’, que va ser publicat al final del seu llibre de respostes ‘Bet Yehudà’, primera part. De fet, les sentències halàkhiques del savis d’Alger van seguir la forma de dictaminar heretada del Bet Midraix català del Ramban i el Raixba. Així, per exemple, va respondre Ribbí Avraham ibn Taua (1510-1580), nét del Raixbats, a una pregunta que li van fer els rabins de Fes sobre una qüestió referent a les lleis del Xabbat:
«Resposta: Benvolguts rabins, Déu vos guard; sapigueu que nosaltres som [descendents dels] expulsats de la terra de Catalunya, i segons el que van acostumar els nostres pares de beneïda memòria en aquelles terres, així també nosaltres acostumem en aquests paratges on ens hem dispersat a causa dels nostres pecats. Vosaltres sabeu que els rabins de Catalunya, segons els dictàmens dels quals es fonamenten tots els costums de la nostra comunitat, són el Ramban (Ribbí Moixé ben Naḥman), el Raixba (Ribbí Xelomó ben Adret), el Reah (Ribbí Aharon ha-Leví) i el Ran (Ribbí Nissim Girondi), de beneïda memòria, i d’altres grans rabins que els van acompanyar en la seva generació, tot i que els seus dictàmens no van ser publicats. Per tant, no s’han de qüestionar els costums de la nostra comunitat, ja que per molt que no trobeu algun assumpte explícitament mencionat en els llibres, s’ha de suposar que van seguir el costum segons aquests grans rabins».
També pel que fa a l’ordre de les pregàries i els piyyutim els jueus d’Alger van ser estrictament conservadors amb els costums de la comunitat. Ribbí Yitsḥaq Morali (1867-1952), en la seva introducció al maḥzor minhag Alger, escriu:
«Aquest Maḥzor el van portar els nostres pares de Sefarad quan van fugir dels avalots de 1391, i el van mantenir els nostres rabins, el Ribaix, el Raixbats i el Raixbaix, de santa i beneïda memòria, i així han acostumat les generacions posteriors».
En una nota a peu de pàgina, va afegir que el costum d’Alger té el seu origen a la ciutat de Barcelona:
«I sabem que el maḥzor va arribar a Alger de Barcelona pels volts de l’any 1391».
Liorna 1951 (Biblioteca Nacional d’Israel R 2012 A 1178)
Ribbí Yehudà Ayaix, mentre va ser rabí de la ciutat d’Alger no va permetre que es canviés cap costum. Però quan va marxar d’Alger per emigrar a Érets Yisrael l’any 5517 (1756), van sorgir alguns erudits que van posar en dubte alguns dels costums dient que anaven en contra dels dictàmens de l’Arizal. L’antic costum que provenia de Catalunya consistia en recitar piyyutim (i també oracions i súpliques) enmig de la pregària (abans de ‘Nixmat’, de les benediccions del Qeriat Xemà, ḥazarat ha-Xats). Aquests argumentaren que el costum de la ciutat havia de canviar. Així doncs van començar a canviar el nússaḥ de les pregàries que havia estat vigent a Alger des de temps antic, i van adoptar el nússaḥ de les pregàries segons els dictàmens de l’Arizal (Siddur ‘Tefil·lat ha-Ḥódeix’, nússaḥ Livorno) en tres sinagogues.
Alguns dels savis d’Alger, entre ells Ribbí Zeraḥya Morali i la seva facció, van argumentar que, segons la llei jueva, està prohibit canviar el costum antic i van escriure una resposta sobre el tema l’any 5519 (1759). Una altra resposta en contra de canviar el costum antic va ser escrita per Ribbí Yossef Buixara. En contra de la resposta de Ribbí Zeraḥya Morali va escriure una contestació el Ribbí Xemaryà Qatarivas.
Els que volien canviar el costum per seguir l’Arizal van dirigir una consulta als savis de Tunísia, preguntant si se’ls permetia canviar l’antic nússaḥ de les pregàries i seguir segons la Càbala. La resposta dels savis de Tunis, Ribbí Yossef Zarqa i Ribbí Masud al-Fassí, també s’ha conservat.
En les generacions següents, la majoria de sinagogues de la ciutat d’Alger van canviar el costum de l’oració i van adoptar el costum de l’Arizal (conegut com el costum dels cabalistes, ‘minhag ha-mequbalim’), i només en dues sinagogues es va continuar mantenint l’antic costum (conegut com el costum dels ‘literalistes’, ‘minhag ha-paixtanim’): a la Gran Sinagoga i a la sinagoga Yakhin u-Boaz (que més tard va canviar el nom a ‘Societat Guggenheim’).
Sobre tot això va escriure Ribbí Eliyahu Gedg (180-1908) en el seu llibre ‘Ze ha-Xulḥan’, segona part, i aquestes són les seves paraules:
«He sentit que a la Gran Sinagoga i la sinagoga Guggenheim son ‘paixtanim’, però a la resta de sinagogues són anomenats ‘mequbalim’“.
Ribbí Yitsḥaq Morali, a la seva introducció al maḥzor segons el minhag d’Alger escriu:
«És sabut que hi ha dos costums diferents, el primer el dels ‘paixtanim’ és el més antic, i va ser establert pels nostres sants rabins (i es manté únicament a la Gran Sinagoga i a la Societat Yakhin u-Boaz, anomenada avui Societat Guggenheim), segons aquest costum es diuen tots el piyyutim emmig de les pregàries, tal i com els van compondre els grans poetes de beneïda memòria, i per això porten per nom ‘Nixmat’, ‘Ofen’, ‘Meorà’, ‘Ahavà’, ‘Zulat’, ‘Maguén’, ‘Meḥayé’, ‘Meixulaix’, ‘Qeduixà’, etc., en nom del lloc de la pregària on han de ser recitats. El segon costum és anomenat el costum dels cabalistes ‘minhag ha-mequbalim’, i va ser establert a la nostra ciutat pels volts de l’any 5525 (1765), i és el que s’acostuma a la resta de sinagogues, i segons el qual es diuen els piyyutim i les súpliques després de la pregària».
En una nota a peu de pàgina Ribbí Morali afegeix:
«Tot i això, el costum dels ‘paixtanim’ també està dividit en dos costums diferents: el primer és l’anomenat costum ‘al-Malaḥín’ i el seu origen prové de la ciutat de Barcelona, el segon és l’anomenat costum ‘al-Ḥariyan’ i el seu origen prové de Mallorca, tal com està detallat al Taixbets (segona part, siman 248)».
Liorna 1886 (Biblioteca Nacional d’Israel R 56 A 346)
Els piyyutim mencionats anteriorment, que es reciten en ocasió dels Xabbatot especials i en les festivitats, etc., van ser editats en el llibre anomenat ‘Qrovats’ ‘Ḥokhmat Miskén’. Hi ha qui diu que la paraula ‘Qrovats’ és un acrònim del vers ‘Qol rinà vi-yxuà be-ohalé tsadiqim’ (Teh. 118, 15), i hi ha qui diu que és una deformació del mot ‘Qrovot’ (qrovot = piyyutim) segons la pronunciació aixkenazí. Totes les melodies de les pregàries especials del ‘Qrovats’ i els seus costums tenen origen en la tradició de Catalunya. Els jues d’Alger han estat sempre molt conservadors respecte a la tradició i els costums, fins a tal punt que el costum ha estat sempre per damunt de la halakhà. El maḥzor de Roix ha-Xanà i Yom Kippur d’Alger és totalment diferent dels maḥzorim dels sefaradim, i això és perquè el Nússaḥ és el de Catalunya. Els jueus ‘paixtanim’ d’Alger han conservat fins avui dia els textos i les melodies que van arribar a Alger durant el període del Ribaix i el Raixbats. Segons la tradició, mantenen les melodies originals que van arribar de Catalunya amb aquests savis.
Liorna 1772 (Biblioteca Nacional d’Israel R 23 V 2883)
English 
Hebrew